Avel·lí Artís-Gener, Tísner

Enguany es commemora l’aniversari del naixement d’Avel•lí Artís-Gener, Tísner (Barcelona 1912-2000). Escriptor, dibuixant, periodista, caricaturista, escenògraf, traductor, enigmista, va publicar un conjunt de 9 novel•les i diversos llibres de prosa, entre els quals destaquen les seves memòries “Viure i veure”. Va rebre importants premis literaris i la seva trajectòria fou reconeguda amb la Creu de Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Com Joan Sales i Pere Calders, Avel·lí Artís-Gener, Tísner, havia nascut el 1912 i, també com ells, formà part de la diàspora posterior a la Guerra Civil. Tots tres compartiren exili a Mèxic i l’experiència d’un retorn ple de dubtes i dificultats. Amb Calders, que s’havia casat amb la germana de Tísner, els uní una profunda amistat i visqueren estretament el llarg exili mexicà que, en el cas de Tísner es perllongà durant 25 anys. El seu fill, Raimon Artís, ens conta el moment del retorn a Barcelona a la revista digital El Procés: «decideix desfer l’exili i tornar quan, per celebrar el 25è aniversari de la revolta feixista, commuten els “delictes de guerra”, cosa que li garanteix, si més no, la vida, ja que prometen que no el pelaran. El retorn li pesa, deixa dues filles a Mèxic, el país que l’estima i que ell sent com una segona pàtria, i hi deixa un quart de segle d’història personal. En arribar només reconeix els carrers i els edificis, però no pas la gent, apagada, trista.».

El pseudònim Tísner, amb el qual seria popularment conegut («fins i tot la meva dona em diu Tísner») li ve de l’època de caricaturista a les revistes satíriques Papitu, L’Esquella de la Torratxa o el Be negre. S’havia format com escenògraf i dibuixant però prest s’interessà pel periodisme i treballà com a redactor en diversos periòdics. Quan esclatà la Guerra Civil s’allistà com a voluntari a l’exèrcit republicà, una experiència que posteriorment recolliria en el relat, de caràcter autobiogràfic, 556 Brigada mixta (1945). Acabada la guerra, i mentre es trobava en un camp de concentració francès, se li oferí l’oportunitat d’anar a Mèxic, país que arribà a conèixer i estimar profundament («el país més generós del planeta» en va dir ell mateix).

A Mèxic treballà de publicitari i quan es creà Canal 4 es convertí en el primer escenògraf que tindria aquella televisió mexicana. Va col·laborar activament en la vida cultural de l’exili català, sobretot amb la publicació de La Nova Revista, de la qual era director. A més de l’obra ja citada, va ser a Mèxic que escrigué les tres primeres novel·les, editades més tard a Barcelona: Les dues funcions del circ, Paraules d’Opòton el Vell i Prohibida l’evasió. Lluitador incansable pels drets del seus país i per la democràcia, de retorn a Catalunya desplegaria una intensa activitat cultural i política. Participà en l’Assemblea de Catalunya, va ser l’impulsor del Centre Català del PEN Club i col·laborà en la fundació, fa 35 anys, de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de la qual va ser president i Soci d’Honor. Aquí tancà el seu cicle novel·lístic amb les obres L’enquesta de Canal 4, Els gossos d’Acteó, L’invent més gran del segle XX, L’arriscada expedició dels pitecrantrops del Montgrony i El Boà Taronja.

Les intervencions de Tísner en els mitjans de comunicació –en què col·laboraria activament com a periodista i també com a autor de mots encreuats–, especialment en el camp televisiu, el feren molt conegut. Home de gran vitalitat, afable, irònic, lúcid, amb la imatge característica que li conferia el seu ull tapat, la seva bonhomia i humanitat el feren molt estimat entre la gent.

La novel·la més coneguda de Tísner és Paraules d’Opòton el Vell, ara reeditada per edicions 62 a La Butxaca, en què l’autor narra el viatge d’un grup d’indis nahua que el 1489 construeixen un gran vaixell i, entrant per Galícia, colonitzen Europa. Per a molts autors aquesta novel·la és l’homenatge de Tísner a Mèxic, als indígenes americans, però en la seva complexitat, que passà desapercebuda per la censura franquista, n’hi ha molt més encara. Ho conta Josep Bargalló: “El censor… havia caigut en la trampa literària de Tísner: ironia contra els imperialismes colonitzadors i en favor dels colonitzats, els oblidats. Un homenatge als indígenes americans. un record de la pròpia situació de la llengua i la cultura catalanes sota el franquisme”. A part d’aquesta novel·la, l’obra que jo destacaria, tant per l’alta qualitat literària com pel seu notable interès històric i humà, són els quatre volums de les seves memòries Viure i veure. Excepte la novel·la que s’ha reeditat ara, les obres de Tísner es troben avui descatalogades, però durant l’estiu passat s’anuncià que, gràcies a la generositat de la seva família, en el termini d’uns mesos les obres de l’escriptor es podrien llegir a Internet. Una excel·lent notícia i la millor manera, sense dubte, de commemorar aquest centenari.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 27-11-2012)

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Premsa i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s