Miquel Dolç, poeta i humanista

Dia 4 de desembre es compleix el centenari del naixement de Miquel Dolç (Mallorca, Santa Maria del Camí, 1912 – Madrid, 1994), poeta, traductor, filòleg i crític literari. Rebé importants reconeixements com la Creu de Sant Jordi (1983), Premi de Traducció del Ministeri de Cultura (versió de “De rerum natura” de Lucreci al català), Premi de la Crítica Serra d’Or (“Les confessions” d’Agustí d’Hipona) i Medalla d’Or de les Illes Balears a títol pòstum.

En repassar l’obra i la figura de Miquel Dolç, pot arribar a sorprendre la seva extraordinària capacitat de feina, el seu caràcter de treballador incansable i rigorós. Poeta, traductor i crític literari, humanista immens, és de destacar la gran tasca realitzada a la Fundació Bernat Metge i les seves traduccions de clàssics llatins com Virgili, Tàcit, Ovidi, Marcial, Lucreci, Marc Aureli, Agustí d’Hipona, etc., que publicà acompanyades d’uns valuosos estudis introductoris i de nombroses notes, imprescindibles per comprendre bé l’època i l’obra d’aquells escriptors. Justament fa 5 o 6 anys la Bernat Metge, aquesta meravella que tenim la sort de posseir, va treure al mercat 50 volums del seu fons, en unes magnífiques edicions facsímils venudes a preu de quiosc, entre les quals hi havia la versió insuperable que féu Dolç de l’Eneida de Virgili, un gaudi impagable.

Miquel Dolç havia nascut a Santa Maria del Camí en el si d’una família pagesa. Als 12 anys ingressà als teatins i cursà estudis eclesiàstics a Roma i Sicília. Retornat a Mallorca, estudià el batxillerat a Palma i entre 1939 i 1942 es llicencià en Filosofia i Lletres, especialitat en Filologia Clàssica, a la Universitat de Barcelona. Es doctorà a Madrid amb la tesi Hispania y Marcial. De 1943 a 1955 va ser catedràtic de llengua i literatura llatines a l’institut d’Osca, època en què començà la seva col·laboració amb la Fundació Bernat Metge de la qual va ser membre del consell directiu. Després seria catedràtic de filologia llatina a les universitats de Sevilla (1955-57), València (1957-68) i de l’Autònoma de Madrid (1968-1982). Va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Gran coneixedor de l’obra de Ramon Llull, havia estat també professor de la Maioricensis Schola Lullistica de Palma l’any 1951. Va dirigir la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

De la seva obra assagística i de crítica literària podríem citar, a part de la tesi esmentada, Virgili i nosaltres (1958), Posibilidades en el cultivo de la filología latina (1969), Intent d’evaluació (1983), Estudis de Crítica literària: de Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1994), Correspondències homèriques en l’Ullysses de Joyce (1972), Assaigs sobre la literatura i la tradició clàssica (2000) o els treballs dedicats a l’obra de Costa i Llobera, entre molts altres. D’ell va dir M. del Carme Bosch (catedràtica de Filologia Llatina de la UIB i professora emèrita d’aquesta mateixa universitat): “Quina doble lliçó de saviesa i tolerància per a les generacions futures abocades al no res cultural! Crec que Miquel Dolç és –i voldria equivocar-me– un dels darrers vestigis de l’humanista, curull de llevat clàssic, que li fa fermentar la pasta de tota la seva fecunda producció literària” (Pròleg a Estudis de crítica…)

L’obra de creació de Dolç, iniciada amb Ofrena de sonets (Barcelona, 1938), es produeix en el camp de la poesia. El seu segon poemari (1943) va ser el primer llibre d’autor viu aparegut a Mallorca després de la Guerra Civil. Ho conta Massot i Muntaner a Els intel·lectuals mallorquins davant el franquisme: “El gener i el febrer de 1942 Moll presentà tres sol·licituds a Madrid. En dos casos es tractava, com abans, de simples reedicions d’autors «clàssics». Hi afegí, però, per provar sort, un llibre de poemes inèdits de Miquel Dolç, El somni encetat. I la resolució tornà a ser-li favorable.” Després d’aquest llibre, Dolç escriuria Elegies de guerra (1948), Petites elegies (1958), Flama (1962), Imago mundi (1973), L’ombra que s’allarga (1984) i Sàtires i epigrames (1994). Dolç havia començat a escriure a partir de la tradició estètica de l’Escola Mallorquina, però evolucionà cap a una poesia de caire més realista. Josep M. Llompart assenyalava que, juntament amb Villangómez, l’obra de Dolç va fer de pont entre els escriptors de postguerra i la literatura d’abans de 1936.

El centenari de Miquel Dolç hauria d’haver estat objecte d’actes commemoratius i d’un més que merescut homenatge institucional, però res no es pot esperar d’un govern que ha girat l’esquena a la cultura pròpia i als nostres escriptors, com es demostra, una vegada més, amb la greu i més que lamentable sortida de l’Institut Ramon Llull. Tanmateix aquests polítics passaran i, a pesar d’ells, l’obra dels nostres millors homes i dones de lletres, com va ser Miquel Dolç, continuarà fent gran i universal la cultura d’aquestes illes.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 13-11-2012)

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Premsa i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s