“M’exalta el nou i m’enamora el vell”. 25 anys sense J.V. Foix

Enguany es commemora el 25è aniversari de J.V. Foix (Barcelona, 1893-1987), un dels poetes més importants del s. XX que es definí a si mateix com “investigador en poesia”. En ocasió d’aquest aniversari, l’editor de Quaderns Crema, Jaume Vallcorba, ha editat, en edició de butxaca, un dels llibres més emblemàtics de Foix: “Sol i de dol”, amb una introducció imprescindible del mateix Vallcorba.

Si bé és cert que enguany J.V Foix ha estat recordat des de diversos àmbits, em fa l’efecte que,  a pesar de ser un dels grans de la nostra literatura, la seva figura es troba immersa en un cert oblit. Etiquetat sovint, erròniament, de surrealista i de poeta hermètic, la seva obra, d’una notable diversitat, representa una de les aventures formals, intel·lectuals i humanes més ambicioses i fascinants de la poesia catalana de tots els temps. Interessat i atent a les avantguardes de la seva època, Foix enllaça a la vegada amb la tradició dels nostres grans clàssics medievals (“Dels qui en vulgar parlaren sobirà / -Oh Llull! Oh March!”) i construeix amb el màxim rigor un llenguatge literari original, admirable, únic. “Com Pessoa a Portugal, Foix a Catalunya ha estat, més que un escriptor, tota una literatura”, en paraules de Pere Gimferrer al pròleg a les Obres Completes editades per Edicions 62 (1974).

Amb una certa fama de persona esquerpa –enemic d’entrevistes i premis literaris–, en realitat Foix va ser un poeta d’una enorme discreció. Tant és així que la valoració i difusió de la seva obra en vers es produeix de forma bastant tardana, mentre que llibres com Gertrudis o KRTU de poesia en prosa havien tingut una difusió més gran. Aquesta discreció és pròpia del seu estil que defuig completament la intimitat. Gabriel Ferrater ho explicava així: “els poemes de Foix usen, amb una freqüència més alta del que és normal en poesia, conceptes filosòfics (…), perquè s’adona que els components ideològics d’una persona són precisament els menys personals, aquells que d’una manera més definida reapareixen a d’altres persones”. (Pròleg reproduït a Sobre literatura, Edicions 62, 1979)

Foix demostrà un enorme respecte i un coneixement profund de la llengua parlada en tot el nostre àmbit i és fruit d’aquest coneixement la brillant riquesa que trobam en la seva obra, a vegades qualificada d’arcaïtzant. No és així. L’ús, per exemple, a Sol i de Dol de les formes verbals sense desinència, pròpies de la llengua antiga, respon a la vitalitat que mantenen en el nostre parlar de les Illes.  L’actual editor de les seves obres, Jaume Vallcorba, amic del poeta, explica que en una ocasió Foix li digué que en els seus poemes no havia triat “ni un mot que no hagués sentit viu en algun racó del domini lingüístic”. No és estrany, idò, que en una entrevista a TV3 Foix manifestés: “el poeta neix amb una vocació de molt jove, però aleshores això s’ha de completar amb un coneixement profund de l’idioma, és a dir, crec que si un noi és poeta el primer que ha de fer és estudiar la llengua en la qual vol escriure, profundament, i llegir els clàssics i aleshores treure fora allò que porta de natural, d’ell mateix, de poeta”.

Foix  posseïa un sentit prodigiós del vers, comparable només als que tenien Carner o Sagarra. Des dels extraordinaris sonets de factura clàssica de Sol i de dol a la incorporació de l’estrofa popular en altres llibres, el domini de la forma és sempre magistral, esplendorós, i aquest sentit natural té també un ressò en la seva obra en prosa. Tant és així que Salvador Oliva, al llibre Mètrica catalana (Quaderns Crema,  1980) demostrava com alguns dels poemes en prosa de Foix podien ser reescrits tipogràficament en versos perfectament mesurats.

No voldria acabar sense una breu referència a un raresa que demostra el sentit artístic de J.V. Foix, el seu poder per transformar la realitat en poesia. Es tracta del llibre Poemes de pedra, bellament editat el 2006 per l’editorial Punctum de Lleida ­–creada amb entusiasme pels menorquins Òscar Bagur i Marta Villalonga i que destaca sempre per la pulcritud i el bon gust en les seves edicions–, en el qual es presenta una col·lecció de fotografies de pedres recollides pel poeta, capaç de revelar la bellesa oculta d’aquests objectes humils i transformar-los en poemes. (Podeu llegir un article de Carles Miralles sobre aquest llibre.)

Deia Gimferrer del nostre autor en el pròleg abans citat: “Poeta d’idees, i d’imatges que en són el reflex, la seva obra resta un dels punts més alts d’elaboració i exigent domini verbal que hagi assolit la literatura catalana posterior als clàssics del segle XV”. Foix va ser, en definitiva, un dels grans poetes europeus del seu temps.


L’illa inaudita
(Diari Menorca, 16-10-2012)

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Premsa i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s