Joan Fuster, paradigma de l’intel·lectual

Aquest mes de maig se celebra el 50è aniversari de la publicació de “Nosaltres els valencians” de Joan Fuster (Sueca, 1922-1992). Amb aquest motiu s’han organitzat un conjunt d’actes i homenatges al voltant de la seva figura, entre els quals destaquen l’exposició “Nosaltres els valencians 1952-2012” a la Universitat de València o el Simposi Internacional Joan Fuster acabat de celebrar a la Universitat de Barcelona amb la finalitat d’estudiar la seva obra.

Hi ha llibres que, per la seva influència, representen un abans i un després en les societats que en són receptores. Hi ha llibres, a vegades nascuts amb una intenció modesta, però fruit de la reflexió, de l’autocrítica i de l’anàlisi més intel·ligent, que són com un cop de mall a la consciència col·lectiva dels pobles. És el cas de Nosaltres els valencians de Joan Fuster, arribat per primera vegada a les llibreries el 12 de maig de 1962 tot inaugurant una editorial que esdevindria una de les més importants del país: Edicions 62. En aquella obra, que no ha deixat de vendre’s mai, l’escriptor fundava el valencianisme modern sobre el qual s’han inspirat les generacions següents. Es tracta d’un assaig escrit a partir d’unes “llargues i nervioses meditacions personals” diu Fuster a la introducció, per afegir, tot seguit: “No tinc altra autoritat que aquesta: la d’haver-me apassionat fins a l’obsessió per la vida i el destí del meu poble. Potser és l’única passió noble que reconec en mi.”

El mateix any Fuster publicava Questió de noms, un opuscle sobre el nom que s’havia de donar al conjunt de terres de parla catalana -va ser ell qui popularitzà el terme “Països Catalans”- i als diferents territoris que l’integren, un tema que després ha fet vessar tanta tinta estèril i ens ha fer perdre tant de temps, que encara avui cueja entre la indecisió, el prejudici i l’estigmatització provocada per determinats interessos polítics. Aquestes dues obres són, segurament, les que exemplifiquen més el compromís de l’escriptor amb la seva terra i amb la seva gent, amb la llengua i amb la cultura que les conformen.

Joan Fuster és essencialment un assagista, capaç de tractar la més gran diversitat de temes amb una solvència indiscutible. Dotat d’una vasta cultura, d’una intel·ligència privilegiada i d’una gran lucidesa, escriu una quantitat ingent de papers i produeix obres de referència, com Literatura catalana contemporània, o àmpliament celebrades com Diccionari per a ociosos o Causar-se d’esperar entre d’altres. Els seus assaigs, escrits amb una precisa voluntat humanista i des de la independència intel·lectual i un pensament basat en la suspicàcia metòdica, beuen de les fonts de Montaigne i els moralistes francesos, i Voltaire, Rabelais, Erasme, etc. Fuster va ser també un remarcable poeta dins la línea de la poesia existencialista i del realisme històric, de la qual es coneix especialment el poema “Criatura dolcíssima” que va ser musicat per Lluís Llach. L’escriptor de Sueca va mostrar també el seu gust pels aforismes que, en el seu cas, son sempre incisius, irònics, brillants. Vegeu-ne un de ben actual: “Qui paga mana? La història i l’experiència de cada dia demostren, almenys, que qui mana cobra. Manar és cobrar –entre altres coses”.

La seva obra seria objecte dels atacs del blaverisme i fins i tot la seva efígie seria cremada a les falles l’any següent de la publicació de Nosaltres els valencians. Andrés Estellés s’hi refereix, amb tristesa, en uns versos del llibre Horacianes: “aquest any miserable… serà molt recordat i molt amargament. / vicent ventura, desterrat a munic o a parís; /joan fuster, a sueca;…/sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat; /jo escric i espere a burjassot,/ mentre pels carrers de valència/ la gent, obscena, crida i crema un llibre”. Anys després, Fuster seria objecte de dos atemptats, 1978 i 1981, el darrer amb dos artefactes explosius que van causar importants danys al seu domicili i a la seva biblioteca. Després de la seva mort, l’any 1992, i a títol pòstum, la Generalitat Valenciana li concedí l’Alta Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana. Posteriorment la seva figura seria ignorada i menystinguda pels polítics que han governat el País Valencià i que han fomentat un clima anticatalanista i secessionista, és a dir antivalencianista, que ha col·locat el valencià en una situació límit.

Joan Fuster és, sense cap dubte, un dels grans assagistes europeus del seu temps. Un altre grafòman, Josep Pla, que li dedicà un dels seus Homenots, el definí així: “Representa una nova mentalitat. No és un valencià estricte, ni un català de València, ni un valencià catalanitzat. Fuster és un element normal de la totalitat de la nostra àrea lingüística.” Açò que avui, encara, és tan difícil.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 15-05-12)

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Premsa i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s