Pere Calders. L’insòlit quotidià

Enguany se celebra el centenari del naixement de Pere Calders (Barcelona 1912-1994). Va ser un dels narradors més importants del s.XX i és un dels més llegits de la literatura catalana. Novel•lista i especialment autor de narrativa breu, la seva obra va obtenir importants reconeixements, entre els quals el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 1986. En edició econòmica es pot trobar el volum “Tots els contes” (La Butxaca, 2005).

Vaig començar a llegir de ben jove els contes de Pere Calders. Me n’havia parlat el sempre enyorat Josep Maria Llompart, que de manera tan generosa ens acollia a ca seva quan tot just començàvem a escriure, i des del primer moment em vaig sentir seduït per la literatura caldersiana. Contes com “El principi de la saviesa” o la “Revolta del terrat”, entre d’altres, que formen part de Cròniques de la veritat oculta, quedarien per a mi com una d’aquelles lectures que es recorden al llarg dels anys.

Calders pertany a la generació d’escriptors que començaren a publicar les seves obres durant la dècada dels 30 i que veurien dolorosament estroncada la seva carrera després de la Guerra Civil. S’havia format a l’Escola Superior de Belles Arts i havia començat a treballar com a dibuixant d’un publicitari i com a periodista. L’any 1937 es va allistar voluntari a l’exèrcit de la República on seria destinat com a cartògraf a la rereguarda de Terol. D’aquella experiència en naixeria el llibre Unitats de xoc (1938). Acabada la guerra passaria a França on seria internat al camp de concentració de Prats de Molló, del qual aconseguí fugir al cap d’un mes. Després d’una curta estada a França va exiliar-se a Mèxic on viuria en el cercle d’altres exiliats catalans, com Josep Carner, a qui considerava el seu mestre i a qui tenia un gran respecte, el seu amic Avel·lí Artís Gener “Tísner” de qui enguany es compleix també el centenari del seu naixement, o Agustí Bartra que freqüentava els Artís. Allà es divorcià de la seva primera dona, que havia quedat a Catalunya amb el seu fill, i es casà amb Rosa Artís, la germana de Tísner que coneixia des de la infantesa. Amb ella i els seus tres fills tornarien de l’exili l’any 1962.

La narrativa de Calders, escrita en un llenguatge natural i transparent, imaginativa i amb el recurs intel·ligent a la ironia –sempre afable– i a l’humor, incorpora la fantasia, l’element màgic o inesperat, en les situacions més quotidianes. Ho expressa molt bé Marta Nadal a Vint escriptors catalans (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997): “Un dels elements que fan característica l’obra de Pere Calders, l’aparició –com un fet absolutament natural- de l’insòlit o fantàstic a l’escenari de la quotidianitat diària, podria semblar, o interpretar-se, com una voluntat, per part de l’autor, d’allunyar-se de la realitat; ben al contrari, però, aquest tret, juntament amb la subtil ironia i l’humor característic també de la seva obra, contribueixen a mostrar l’absurd d’una realitat a què l’home es veu abocat sense capacitat de fugida.”

L’etiqueta “realisme màgic”, que a vegades ha emprat qualque crític en referir-se a l’obra caldersiana, no ha fet més que induir a la confusió, ja que com diu Carme Gregori: “Des del punt de vista cronològic és impensable una influència del realisme màgic sud-americà en la producció literària de Pere Calders, ja que aquest autor inicia la seua obra gairebé dues dècades abans que es poduesca el fenomen realista màgic a la literatura sud-americana i, des del seu primer llibre, es manifesten els trets característics de la seua escriptura i, concretament, aquells que han portat alguns crítics a considerar-lo entre els realistes màgics.” (Pere Calders: tòpics i subversions de la tradició fantàstica. P. de l’Abadia de Montserrat, 2005).

La tornada de Calders a Catalunya no seria fàcil. Les característiques de la seva obra no s’adeien amb la literatura que, determinada per les circumstàncies històriques, es feia aquí aleshores. Deu anys abans, Calders havia tingut ja les seves diferències amb Joan Sales que defensava el realisme històric i no aprovava la seva narrativa. Arribat aquí mantindria una polèmica amb Joaquim Molas que li suposaria una certa marginació durant la dècada dels 60. Molas, juntament amb Castellet, considerava el realisme social com a única expressió literària vàlida, mentre que Calders manifestava la independència creativa de l’escriptor. Uns anys més tard, Calders es referia a aquest episodi en una entrevista: “Ell (Molas) creia, aleshores, que calia donar testimoni d’una situació que s’hagués viscut. Jo, encara que això no fos la meva passió literària, vaig trobar que tenia raó i vaig fer L’ombra de l’atzavara”. Després d’aquesta novel·la, però, Calders tornaria al seu estil de sempre amb Ronda naval sota la boira (1966). La major popularització de la seva obra arribaria l’any 1978 arran de l’espectable Antaviana, un muntatge escènic de Dagoll-Dagom basat en els seus contes.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 01-05-2012)

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Premsa i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s