Joan Sales. L’obra de tota una vida

Enguany se celebra el centenari del naixement de Joan Sales (Barcelona, 1912-1983). Escriptor, traductor i editor, és autor d’Incerta glòria, una de les grans novel•les del s. XX. Exiliat després de la Guerra Civil, tornà a Barcelona l’any 1948 amb l’objectiu “d’editar en català tant com és pogués”. El 1955 funda el Club Editor que publicarà, entre altres autors destacats, les obres de Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga

Tenc davant els meus ulls, gràcies a la deferència del bon amic Cosme Sans – col·leccionista meticulós, amatent, culte –  un full petit, esgrogueït pel pas del temps, que anuncia una conferència, organitzada per Joventuts Musicals d’Alaior, sobre el ressorgir de la novel·la a Catalunya i Balears a càrrec del “bon novel·lista i poeta català Joan Sales” per al dimarts sant de 1961. No en puc donar més detalls, però va ser una agradable sorpresa descobrir que en aquella època, quan no era gens fàcil la difusió de la literatura en llengua catalana, ignorada i silenciada per la premsa del règim, l’autor d’Incerta glòria vingués a Alaior a parlar dels nous valors de la nostra narrativa.

He subtitulat aquest article “l’obra de tota una vida” perquè Incerta glòria és, en efecte, una obra que es va construint al llarg dels anys, que es revisa i augmenta de volum a cada nova edició, que es crea constantment. Es publicà per primera vegada el 1956, notablement mutilada per la censura franquista. A la següent edició, de 1969, ja superats els problemes de censura, Sales revisa l’obra i l’amplia considerablement i encara que dóna el text com a definitiu, les dues edicions posteriors, 1971 i 1981, contenen noves modificacions i ampliacions. Aquesta característica la converteix segons Carme Arnau –autora del llibre Compromís i escriptura: Incerta glòria de Joan Sales– “en una de les obres més singulars del panorama europeu” i la fa un clar exponent d’allò que avui anomenaríem work in progress.

Tan diferents una de l’altra, Incerta glòria i La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, són les dues novel·les catalanes, escrites per autors que la van viure directament, que millor descriuen i fan entenedora l’època de la Guerra Civil i el seu temps. Sales escriu una obra extensa en què el lector, a través d’uns personatges atractius, ben construïts i plens de vida -esplèndida la personalitat inquietant de Juli Soleràs -, es veu immergit en el drama històric, en la complexitat del món que hi és descrit. Narrada des de l’òptica dels vençuts, la novel·la constitueix una profunda reflexió sobre la condició humana i sobre el problema del mal que tant preocupava Sales, de la mateixa manera que obsessionava Dostoievski, un dels seus autors preferits.

A part d’aquesta novel·la, i de traduccions, assaigs i nombrosos pròlegs, Sales publicà el llibre Cartes a Màrius Torre, poeta mort prematurament a causa de la tuberculosi, a qui ell admirava profundament. Aquesta obra, escrita en una prosa esplèndida, té un notable interès no només de caràcter literari, sinó també com a crònica impagable dels anys viscuts durant la guerra i la immediata postguerra (les cartes s’acaben el 1941 en el moment que Sales emprèn l’exili mexicà). Pel seu caràcter, les Cartes es podrien incloure en el gènere memorialístic i és així com, pràcticament, les llegim. L’edició es completa amb l’únic llibre de poemes que va escriure Sales, Viatge d’un moribund, en què es pot apreciar la influència del millor simbolisme i en especial de Baudelaire.

Ja de manera pòstuma es publicà (Club editor, 2008) l’epistolari complet, intens i extens, entre Mercè Rodoreda i Joan Sales que abasta el període de 1963 a 1983 i forma un volum de més de 1.000 pàgines. Les cartes són d’un gran interès no només per conèixer la relació entre la novel·lista i el seu editor, amb detalls precisos de tot el procés d’edició que van des de problemes lingüístics a temes de venda, traduccions i crítiques, sinó que també hi trobam una visió àmplia del món literari i de la societat de l’època, de les dificultats, alegries i lluites que transcorren des dels moments foscos de la dictadura i l’exili als primers temps de la democràcia. Molt encertadament n’ha dit Enric Sòria: “aquest és un llibre desolat, que deixa, en acabar-lo, una difusa sensació de dolor per tant de coratge i de destresa, per tanta tenacitat, malmesos, dilapidats, malcorrespostos per un país que no va poder ser com somniaren. Però la vida és també –o sobretot- això” (En el curs del temps. Ed. Moll 2010). Justament, en la carta de 6 de gener de 1963 Rodoreda, entre altres elogis, diu d’Incerta glòria: “La primera lectura ha equivalgut, i potser ho dic d’una manera massa gràfica “a un cop de puny al ventre”. És una senyora novel·la: plena, brillant, rica a més no poder. Tan diferent de la literatura trista i falsa que es fa a casa nostra…”

L’illa inaudita (Diari Menorca, 20-03-2012)

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Dietari i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s