Inquietuds

Mai no he duit un dietari. Supòs que per un pudor congènit a parlar de mi, a posar sobre el paper unes intimitats que sempre he pensat que no devien tenir cap interès per als altres. En el fons tot lletraferit (em sap greu que s’hagi perdut aquesta paraula) que escriu un dietari pensa en la seva publicació, en la dimensió pública no només dels seus pensaments sinó també de la seva vida personal. Un dietari sol ser també la constatació de la cultura i l’erudició del seu autor i, en molts casos, la memòria viva del temps que li ha tocat de viure. No arrib a tant, però hi ha moments especialment difícils en què no puc evitar la temptació d’agafar un quadern i buidar-me en la benignitat del paper, de practicar el tan desitjat i més que saludable nulla dies sine linea.

Ara és un d’aquests moments. Fa 30 anys vam bastir un somni que amb el temps vam creure consolidat. Els esforços de tanta gent valuosa semblava que havien posat uns fonaments prou sòlids i que recular era ja molt improbable. La Menorca que pensàvem havia estat possible. Avui però, com de sorpresa, ens hem trobat que no tenim eines per aturar l’enderrossall que recorre l’illa i entre el desconcert i la desolació ens fibla una angoixa amarga, un regust agre de pèrdua. Sabem que ens hi tornarem a posar, però els temps són més difícils i la complexitat de la societat actual, la persistència de la crisi, la desmoralització de la societat, són factors amb què abans no havíem de comptar.

Ponç Pons escriu: Continui escrivint i rescrivint a pesar de la consciència de formar part dolorosa d’una cultura sense futur. No ho sé, estem acostumats a la resistència. Som una cultura resistent. Però, tal com veig avui el panorama, em fa l’efecte que en algunes zones del nostre país començam a ser ja una cultura residual i que Pons l’encerta de ple amb les seves paraules. Ho escric perquè m’ho sent així; tanmateix tenc la plena consciència que no hem de transmetre aquest pessimisme i que, a poc a poc, hem de recuperar l’entusiasme que tot ho fa possible.

Ara bé, en aquests moments no puc evitar deixar-me endur per tantes inquietuds i aixec la vista de la pantalla per cercar la paraula justa o per meditar amb la mirada fixa en l’horitzó. Des de la finestra de l’habitació on escric es pot contemplar un camp improductiu que mostra el seu verd anàrquic i on, només de tant en tant, es veu pasturar un ramat de bens que no se sap d’on surten i que amb els seus bels i la dringadissa d’algun esquellot em situen per un instant fora de la ciutat on visc. Més enllà hi ha el Cós que mena al cementeri i al camí d’en Kane. Es pot veure des d’aquí la punta d’algun xiprer que a vegades m’ha fet pensar en altres cementeris literaris. Algun dia hi passarà un carrer, així ho preveu el PGOU, i aleshores em trobaré al davant amb un mur de pedra. Aquest camp improductiu que veig ara serà engolit per l’asfalt, es perdrà sense remei com es perdran tantes coses.

 

 

 

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Dietari i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

7 respostes a Inquietuds

  1. Sònia Moll ha dit:

    Que no es perdin ses ganes de fer coses, Pere; de resistir, de tornar-nos-hi a posar. Són temps difícils, però continuarem creient que ens en sortirem. Tenim l’amor a la terra i a la paraula. Una abraçada.

  2. Llucia Palliser ha dit:

    Aixequem, idò, pedra a pedra, novament aquests enderrossalls i fem-los perdurar altres 30 anys més! Deixem la nostra empremta a qui mos ve darrera, perquè, al manco, continuïn lluitant com noltros ho provam de fer! Salut, Pere.
    PD: Sempre hi queden racons a la imaginació.

  3. peregomila ha dit:

    Sònia, Llucia, moltes gràcies pel vostres comentaris. Teniu raó i sé que junts ho farem tot. Continuarem endavant a pesar de les dificultats i estic convençut que ens en sortirem. Necessitava escriure aquest apunt, però potser hauria estat millor fer-ne un poema. Sempre hi ha un punt de catarsi en l’escriptura i en aquest amor a la paraula que ens omple de goig quan podem compartir-la. Una abraçada.

  4. Bep Joan Casasnovas ha dit:

    És molt raonable la teva reflexió Pere. Bastida una recuperació important durant els darrers 30 anys i veure ara les maniobres de quiròfan (amb altres de carnisseria) en què es vols desmuntar els fonaments d’una Cultura edificada des del pensament i la ciència és per estar inquiet. Tanmateix, i com bé dius, ens hi posarem, de nou.

    Ponç Pons fa temps que, a través de la seva poesia, adverteix de la malaltia. No obstant açò, la seva mateixa obra (com també la teva i la d’altres bon poetes i escriptors menoquins) ens és una arrel prou gruixuda per creure que tenim força per al redreçament, si més no, per aturar els inicis d’un moviment que, emparat des de les cadires del Govern, pretén sometre l’avenç de la normalitat cultural. Un fet significatiu que expressa, en l’actitud del botxí, que la llengua i cultura catalanes han avançat i “ells” es senten preocupats – o bé senten perdre alguns dels seus dominis- i per açò actuen. Haurem d’actuar, també, però no amb els patrons de confrontament que ells utilitzen, sinó amb tota la sonoritat i expressivitat que té la nostra cultura.

    És per açò que reclamava un concert públic de Guiem Soldevila, musicant a Ponç Pons i oferint la creativitat musical d’un artista amb clar compromís amb la nostra Cultura. La semi-apagada Acció Cultural de Menorca s’hauria d’aixecar.

  5. Òscar Bagur ha dit:

    Pere, quan mos tornem a veure intentaré no empeltar-te (més) aquesta angoixa, però tampoc no sé com animar-me ni animar la gent. ¿I si, com bé diu en Bep Joan, en tost de presentar batalla, no els seguim el joc i “simplement” deim “aquests som noltros”?

    • Bep Joan Casasnovas ha dit:

      Vol dir que ets tu qui escampa angoixes, en tost d’aplicar criteri? Salutacions Òscar! Un agafa forces a mesura que es va lligant amb els seus i açò s’aconsegueix amb trobades. Ja ho saps Òscar, organitza alguna cosa i ens avises.

  6. peregomila ha dit:

    Teniu raó i ja fa un temps que pens que haurien d’adoptar l’estratègia de mostrar i demostrar el valor de les nostres creacions. D’intentar transmetre entusiasme cap a les obres que produeix la nostra cultura, cap allò que, a pesar de tot, som capaços de fer. Més que fer pedagogia directa i per descomptat més que presentar batalla, crec que seria positiu organitzar-nos per transmetre de manera natural la qualitat de la nostra cultura, l’excel·lència de tot allò que hem aconseguit amb el conreu de la llengua pròpia, amb l’expressió natural de la nostra veu. És açò, “aquests som noltros” i ens en sentim legítimament orgullosos. No sé si donaria fruit, però ho hauríem d’intentar.
    Per açò trob que és molt bona la idea d’un concert públic de Guiem Soldevila amb la interpretació de Nura. És un bon camí. Iniciatives d’aquest tipus ens poden ajudar més que no sembla. Hem de tornar a reivindicar, però ho podem fer amb tota l’energia que calgui i a la vegada transmetre un missatge positiu, tractar que la gent senti “simpatia” cap a les obres dels nostres millors autors i cap allò que representen.
    Dit açò, sé que és un camí ben difícil, però no ha de ser impossible. Hem de continuar amb la mateixa energia de sempre, o almenys ho hem de fer veure. Trobem-nos, idò, i agafem forces!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s