Vicent Andrés Estellés

Acab de rebre el darrer número de Reduccions, un magnífic volum doble dedicat a Vicent Andrés Estellés que aquests dies m’ha acompanyat durant les hores que puc dedicar a la lectura, i que representa un acte estricte de justícia cap a l’obra, immensa, d’aquest gran poeta. Un poeta còsmic a la manera de Neruda o Whitman, capaç de transformar qualsevol impuls, qualsevol element de la quotidianitat més prosaica, en matèria poètica de primeríssim ordre, com posen de manifest els diferents estudis que es recullen en aquest volum i que ofereixen, sempre des de l’admiració, diferents mirades sobre l’obra estellesiana.

Vicent Andrés Estellés ha estat uns dels poetes a qui sempre he tornat. Se’m va revelar en el temps de les grans descobertes, quan estudiava 6è de batxillerat i ni la llengua ni la literatura catalanes no existien en els llibres de text. El vaig descobrir remenant les escasses prestatgeries d’una llibreria cèntrica de Maó, en  les hores dolces de navegar entre títols i autors, entre volums de poesia, quan encara es podia trobar aquest gènere a les llibreries de Menorca. Era un llibre petit, no especialment atractiu, editat per l’Estel, una editorial valenciana, però que tenia un títol que immediatament ens remetia a Llull i que em va cridar poderosament des del mateix moment que el vaig veure, com misteriosament ens criden aquells llibres que acabaran per trasbalsar-nos. Era la primera edició de Llibre de meravelles, una obra fonamental del poeta de Burjassot, que em va canviar i va canviar la meva manera d’entendre la poesia.

Llibre de meravelles va ser el meu llibre de capçalera durant molt de temps. Publicat el 1971, em sembla que va ser un parell d’anys després quan l’editorial 3i4 va començar a editar la seva obra completa, de la qual avui em sap greu no haver aconseguit tots el volums. Vindrien també després altres experiències tan impressionants com el recitat inoblidable de Coral romput per part d’Ovidi Montllor que feia vibrar d’una manera especial el cabal impetuós de la paraula estellesiana.

El darrer acte públic que vam organitzar a Menorca amb Jordi Vivet va ser, justament, un recital sobre poemes de Vicent Andrés Estellés as Castell, que va comptar amb la col·laboració entre d’altres de Jordi Odrí, Ina Gómez i Matilde Muñiz. Amb orxata valenciana inclosa i traca final. Un espectacle d’aquells que agraeixes haver pogut organitzar i del qual he guardat un record molt especial. Era el nostre personal homenatge a un poeta tan generós i que tant ens havia donat.

Si visquéssim en un país normal, avui l’obra de Vicent Andrés Estellés seria àmpliament difosa i coneguda, extensament traduïda a les més importants llengües del món, estudiada a fons i reeditada. Però tenim aquestes absurdes fronteres interiors que ens rompen el país i ens fan més febles, tenim un estat uniformitzador que només té interès per la llengua castellana i que ha practicat, sota les formes més diverses, un intent de genocidi lingüístic i cultural contra les altres que també s’hi parlen i tenim aquest dolorós assetjament per part de qui governa al País Valencià contra la llengua pròpia, que renega d’homenots de la categoria de Fuster, Sanchis Guarner i el mateix Andrés Estellés, ell que tant es va estimar el seu país, que tan generós va ser i que tant el va patir. A vegades sembla un miracle que, sota aquestes condicions, hàgim estat capaços de produir una literatura com la que tenim.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Dietari i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s