De la nostàlgia a la necessitat

Encara que no ho volgués, uns dies abans ja havia sentit un lleu formigueig al ventre, un corrent de nostàlgia havia corregut per les seves venes i els records havien navegat a l’època on tot era possible i les pèrdues encara no s’havien teixit al teler de les històries personals. Hi ha vivències que perduren i, mig adormides, es desperten de sobte amb una força tel·lúrica que causa dolor, però que fa sentir-nos vius.

Aquell dissabte del mes de juny feia una nit serena, però el sotrac dels darrers dies surava en l’aire com una nosa contaminant. Havia arribat una estona abans i se sentien els cants de la terra d’un grup formenterenc. Va cercar un seient a prop de l’escenari mentre els focus omplien de cromatisme la façana noble de la biblioteca pública. Es veien encara algunes cadires buides, però a poc a poc la plaça s’omplia de gent i es respirava l’aire d’una ocasió única.

El concert va ser una festa. Retornaven no només les veus, les músiques i la força de les interpretacions, sinó també el mateix esperit que més de trenta anys abans havia servit per afirmar, recuperar, salvar i actualitzar les músiques tradicionals de la seva illa, una cultura popular que, de retop, servia també per reivindicar la llengua pròpia i la necessitat de fer que tot allò que era natural fos també normal. Mentre escoltava en directe aquelles cançons pel seu pensament passaven, besllums agitats, les hores intenses d’una altra època, els companys i els amics que havien desaparegut, encara tan joves, o que s’havien desplaçat mar enllà cap a terres germanes.

De tant en tant es girava i veia l’emoció entre les cares del públic que, en acabar el concert, encara en volia més i que vibrava a pesar dels foscos presagis que cobrien el cel. Però no només era nostàlgia, des dels fillets més petits a les persones de més edat havien gaudit d’una interpretació memorable. Dies després, quan l’emoció havia donat pas a la reflexió, va pensar que en el moment actual calia recuperar aquell esperit que s’havia tornat a viure de manera excepcional una nit de juny. Pensava que, per molt que costés, aquella nostàlgia que havia travessat el cor de tanta gent s’havia de convertir en necessitat davant els temps difícils que es presentaven. Era evident que no podria ser igual que abans, que no es podrien repetir aquelles lúcides paraules del duc de Talleyrand: “ningú no sap que és la dolçor de viure si no ha viscut abans de la revolució”, però també era evident que calia, avui com ahir, cercar els mitjans adequats a una època nova per recuperar l’esperit combatiu i lluitar contra el conformisme i la involució. Aquella nostàlgia, agredolça com totes les nostàlgies, calia que es convertís en el germen de nous moviments que, com altres abans, ens ajudessin a preservar la nostra història, a salvar-nos les paraules.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Proses i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a De la nostàlgia a la necessitat

  1. Bep Joan Casasnovas Mascaró ha dit:

    No deixis d’escriure, Pere. Un plaer llegir-te.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s