El darrer solerista

Eren uns altres temps. Record molt bé Cristòfol Soler, president aleshores del PP de les Illes Balears, en una manifestació a favor del català a la plaça Major de Palma. Una imatge insòlita, però que representava un camí possible d’una dreta que es volia centrista, regionalista i europea i que fins aleshores havia contribuït a l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia amb la definició del català com a llengua pròpia i a la Llei de Normalització Lingüística. Açò era abans que Soler,  deu mesos només en el càrrec, fos humiliat pel seu propi partit i traït per Jaume Matas amb l’assalt a la direcció del PP per part dels que es movien moguts més per ambicions personals i desig de poder que per cap altra cosa.

Aquesta mateixa setmana, en un d’aquells raríssims actes de dignitat que no estem acostumats a veure, el diputat del PP Miquel Munar i Cardell presentava la dimissió i deixava el seu càrrec a causa de la deriva cap al nacionalisme espanyolista més ranci i la submissió als dictats de Madrid que representen els Bauzàs i Delgados que avui dirigeixen el seu partit. L’anticatalanisme agressiu que manifesten, a imitatio del seu correligionari Camps al País Valencià, alentit per la línea més dura que regeix a Madrid, ha obligat Munar, que s’ha definit com el darrer solerista, a donar-se de baixa del partit després d’una decisió llargament meditada, segons les seves paraules. Un gest que l’honora i diu molt d’ell com a polític i com a persona.

Record encara altres gestos d’aquests tipus, com els de dos regidors de l’Ajuntament de Maó, de reconeguda vàlua i prestigi personals, que també van haver de dimitir a causa dels indocumentats de la ‘h’. Però aquests són casos que es poden comptar amb els dits d’una mà. Pesen més, en general, les ambicions personals, els interessos partidistes, el desig del càrrec i la futilitat de la falsa política, que la voluntat de servei al país i, en el nostre cas, a la llengua i la cultura que són pròpies del nostre territori illenc. Miquel Munar, el darrer solerista, representava aquell polític honest que, per sobre de les directives emanades de la cúpula del seu partit, hi posava el respecte i l’estimació cap al país.

Però el que estem acostumats a veure és, precisament, el contrari. Mireu, si no, l’actitud d’un senador elegit pel Parlament de les Illes Balears que quan va ser a Madrid la primera actuació que tingué  fou contra la seva pròpia llengua catalana, aquella mateixa llengua amb que ell ensenyava els seus alumnes de Ferreries quan exercia de mestre. Plegats a les ordres de Madrid, el càrrec s’ho val tot. I avui, com cada vint o trenta anys, assistim a una onada espanyolista que pretén ofegar qualsevol fet diferencial i deixar reduïda la llengua catalana a la seva mínima expressió. Les proclames llençades per un Rajoy, esperpèntic en la fotografia en què apareix abraçat a la figura de Sant Jaume –y cierra España! – que publicà aquests dies la premsa, alimenten de rel les actituds més reaccionàries i anticatalanes que posen de manifest els que han provocat la dimissió de Munar.

El darrer solerista tanca, potser definitivament, el capítol final d’una història trista per als seus protagonistes i trista també per les conseqüències que pot arribar a tenir sobre la llengua i la cultura catalanes a les nostres illes.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Llengua i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s