Dolor

La contemplació del dolor físic en persones del nostre entorn més proper, de la sofrença causada per l’accident o la malaltia i l’enfonsament personal que a vegades l’acompanya, sacseja sovint la nostra percepció de la realitat i ens fa present, com en una revelació no desitjada, l’estigma de la fragilitat humana. El cop sobtat, les afliccions encadenades de la vellesa, el càstig injust en les persones més joves, formen part de la nostra experiència vital, però quan ens toquen de prop i hem d’acompanyar familiars o amics en el seu patiment la nostra mirada comença a passejar-se per paisatges ignots, per territoris foscos.

D’aquesta experiència han nascut obres tan belles com la narració, intensa, esplèndida, profunda, que Gianni Stuparich ens ofereix a l’Illa, un recorregut pels sentiments i les percepcions que provoca en un fill la contemplació del seu pare colpit per una malaltia teminal, l’observació del dolor més terrible: el dolor sense esperança. Escrit en un estil precís, en una prosa despullada, aquest relat, breu en extensió, però d’indubtable grandesa literària, constitueix, segons la meva opinió, una obra mestre en el seu gènere.

La poesia ens parla també de l’experiència del propi dolor, de la travessa personal del sofriment. En poc temps han aparegut dos llibres que transmetren les vivències profundes i els canvis radicals que provoca la malaltia. Han vingut uns amics d’Antoni Marí, un llarg poema narratiu escrit durant una lenta i difícil convalescència i La mort i la paraula de Carles Camps Mundó, sorgit del combat contra el càncer que va patir l’autor. Un llibre magnífic, però d’una crua profunditat.: “Només l’amnèsia et prepara per morir. / T’has d’arrencar la veu, treure’t del cap que vius. / Mutilar-te d’oblit.”

Fa poc ha sortit publicat un llibre col·lectiu escrit per diversos poetes menorquins a iniciativa de l’Associació Contra el Càncer de Ciutadella. Havíem d’escriure un poema sobre la desesperació que provoca rebre el diagnòstic d’aquesta malaltia i un altre sobre l’esperança de la seva possible curació. Vaig enviar els meus poemes a una amiga que, sense jo saber-ho, havia patit càncer de pit i va trobar que en el primer havia sabut expressar molt bé el sentiment que provoca el descobriment de l’enemic. En canvi em va dir que en el segon havia estat massa optimista i que allò realment no era així com ho havia escrit. I és que, en realitat, és molt més difícil saber, des de fora, fins a quin punt pot arribar l’esperança en un cas així que no suposar l’esfondrament personal que provoca el diagnòstic.

No hi ha dubte en tot cas que la literatura, la poesia en especial, ens acompanya i ens alleuja en els moments difícils com recullen un gran nombre de testimonis. I obres com les citades, que arriben a comunicar l’experiència més profunda del dolor, se’ns presenten com l’expressió més descarnadament humana sobre les servituds de la nostra existència.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Dietari i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s